Frühling: Musik!

Com a primer post de la primavera, us poso (per ordre segons les vagi veient a la llista de l’iTunes) unes quantes cançons que m’agraden i potser en trobeu alguna que no coneixieu i resulta que us agrada.
D’una banda, no em faig responsable dels vídeos en qüestió… He agafat el primer link que he trobat, així que alguns són oficials i altres són fanvídeos d’aquests, sovint, xungos. D’altra banda, em costa decidir-me, però posaré una estrelleta a aquelles que em semblen d’escoltar sí o sí. He intentat que fossin totes plegades força diverses.

Hard Sun, Eddie Vedder (Into the Wild Soundtrack)*
A Rússia, Antònia Font
Trains, Porcupine Tree*
Protection, Massive Attack
Unfinished Sympathy, Massive Attack*
Joga, Björk
Loving You, Light of Aidan feat. Note For a Child (Café del Mar, Vol. XIV)
Amen Omen, Ben Harper
Honestly OK, Dido
The Number Song, DJ Shadow
Nights in Kiev, Port-Royal
Alive, Pearl Jam*
Porcelain, Moby
Familiar Feeling, Moloko
All Mine, Portishead*

Un altre dia, si em ve de gust, més.

Ja som a la primavera. Ara, als matins ja sento aquell “uh-uh” de cert ocell (suposo que un colom) que em recorda les èpoques de bon temps. Ara ja podem sortir al balcó una bona estona al vespre i veure com són les nou i encara no és fosc.

Ara fa un any ja tornava a ser a Heidelberg i esperava recomençar les classes al Sommersemester. Increïble, que ja faci dotze mesos. Increïble, que el final d’aquest curs acadèmic ja es deixa veure. És temps de decisions.

Una abraçada,

Laura, die Dolmetscherin

Frühling: Musik!

Coses de mig març

Abans de res, i encara que no ho vegi ningú a qui pugui preocupar el més mínim, un missatge d’ànims a tots aquells que s’han vist afectats pel terratremol i el tsunami que han devastat el Japó.

En segon lloc, una disculpa a tots aquests que veniu a donar una volta pel blog de tant en tant i durant més de dos mesos us heu trobat que no hi havia cap actualització.

En tercer lloc, li vull dir a Jose Mourinho que deixi de buscar excuses tontes al fet que el Real Madrid vagi 7 punts per darrere del FC Barcelona a La Lliga.

Després, recordo a tothom que vegi aquesta pàgina i li interessi, que aquesta setmana, el 15, 16 i 17 de març, tindran lloc unes jornades de formació sobre la representació estudiantil a la universitat. Les xerrades seran a la Sala d’Actes de l’ETC, al campus de la UAB.

A més a més, vull recomanar a tothom que vegi això que escoltin el disc In Absentia, de Porcupine Tree. Recomano no escoltar gaire Born This Way, de la Lady Gaga, perquè s’enganxa de mala manera. I si sou uns freakies, escolteu Ragazza, del Josmar Gerona, i acompanyeu-ho d’un bon vídeo de l’APM?.

Per últim en aquest post, i tot i que ja fa dues setmanes, vull remarcar que fa un any vaig deixar enrere dubtes i pors i gràcies a això he passat ja més de 365 dies tenint-te al meu costat. =)

Un mapa que m’omple de records i d’un somriure

Molts petons,

Laura, die Dolmetscherin

Coses de mig març

«I’m a free bitch»

Aquesta va ser la primera frase del concert que va tenir lloc al Palau Sant Jordi de Barcelona dimarts passat, dia 7 de desembre.

Amb una puntualitat estranyament força rigurosa, la silueta de Lady Gaga va aparèixer projectada a la pantalla opaca que cobria l’escenari mentre sonaven les primeres notes de Dance In the Dark.

Si teniu al·lèrgia a la música pop i dance comercial, al fanatisme extrem cap al cantant de moda, a les aglomeracions bestials de gent o bé a un volum de decibels massa elevat, o simplement a Lady Gaga; no seguiu llegint.

Ho dic francament: no m’entusiasmava la idea d’anar a aquell concert, em feia mandra. Un cop va començar el concert, però, vaig veure que havia valgut la pena acceptar d’acompanyar la meva germana i una amiga seva . No sóc cap fan de la cantant, però sí que m’enganxen les seves cançons, em porten bons records i l’espectacle em va resultar divertit. El volum de la música no feia mal d’orelles (és horrible anar a un concert amb volums mal graduats) i, gràcies a Déu, on vam seure nosaltres era un sector tranquil·let, envoltades de gent més gran del que m’esperava. No hi havia gaires adolescents sorollosos i sobreexcitats, al nostre voltant; tret, és clar, de precisament les dues noietes a qui jo m’havia ofert d’acompanyar. La resta eren tots a baix a la pista, amuntegats per poder-li veure les carns a la cantant el més exactament possible. Cridaven sense entendre el que deia la senyoreta Gaga. Tan sols feia falta que digués la paraula Barcelona (en cursiva, perquè es noti el seu accent) perquè tothom comencés a cridar com un boig.

No va fer cap variació de les seves cançons, només de Speechless, una balada en piano que al CD la trobem tan sols en format poppy. Això ho vaig trobar a faltar: una mica d’improvització… És clar que deu ser demanar massa… No era un concert, era més aviat un espectacle. Valia més la pena mirar el conjunt: decorats, ballarins i les seves coreografies, els vestits estrafolaris, etc., que no pas la música en si mateixa. Si voleu veure la persona real que s’amaga darrere de Lady Gaga, busqueu al Youtube algun vídeo on surti ella cantant com a Stefanie Germanotta (segons el meu pare, Cotxinotta xD ) i segurament més d’un s’endurà una sorpresa.

Mencionaré els teloners, perquè sempre queden en segon pla: Semi Precious Weapons.

Si Lady Gaga torna a Barcelona, no sé si tornaré a veure-la. Dependrà de molts factors, però aquest cop no em penedeixo d’haver passat aquelles dues hores dins del pavelló olímipic sentint-la dir Jesus loves everybody mentre està estirada sota les cames obertes d’un ballarí.

Don’t wanna kiss, don’t wanna touch
Just smoke my cigarrette more.
Don’t call my name
Don’t call my name, Roberto.
Alejandro…

Què cony, enganxen!

Laura, die Dolmetscherin

«I’m a free bitch»

Dido – Life For Rent

Fue en verano de 2004, cuando White Flag formaba parte del top-10 en la radio, que supe de la existencia de Dido. Aún así, no fue hasta casi dos años más tarde que empecé a prestarle más atención y a apreciar su música.

A mediados de 2005 compré el CD No Angel. Aún así, Dido no atrajo mi atención hasta casi medio año más tarde, cuando un día, en clase de inglés, usamos como ejercicio de listening su famosa canción Here With Me.

Si ahora me pongo a pensar en por qué no presté mucha atención a No Angel de buenas a primeras, la única razón que me viene a la mente es que su primer álbum tiene, a oídos de alguien que estaba sólo acostumbrada a escuchar cosillas más “tipicorras”, un punto de diferente. Así, pues, el primer álbum de Dido que conocí y aprecié de verdad fue Life For Rent.

Life For Rent, el segundo álbum de estudio de Dido, fue publicado en 2003 y rápidamente su primer single, White Flag, apareció en las listas de éxitos de medio mundo. La artista se había tomado su tiempo (cuatro años) antes de volver al foco de atención de la música mainstream, y lo hizo, si bien de forma no tan innovadora como con su primer trabajo, muy dignamente y con tanto o más éxito comercial (es uno de los álbumes que más rápido se ha vendido en la historia de la música en el Reino Unido).

El álbum empieza con su single más famoso, White Flag. Canción bien lograda y, curiosamente al mismo tiempo, ‘resultona’. Como el resto del álbum, el trasfondo electrónico predomina, junto con el bajo. Sigue Stoned, una canción con una melodía que acompaña a la perfección la letra y juntas dan la sensación de pesadez de la que habla la artista. En esta canción, Dido deja atrás momentánea y sutilmente su vertiente más comercial. A continuación viene Life For Rent. Es una canción que, en su momento, me marcó. Habla de la sensación de no pertenecer a ningún lugar y la letra va por sobre de una melodía pop agradable y más fresca y ligera que la del tema anterior. La siguiente es Mary’s In India, y es una canción cuya letra va acompañada por poco más que una guitarra acústica. Suave y agradable. En See You When You’re 40 vuelve ese toque de pesadez en la melodía. Realmente Dido es buena haciendo que música y letra concuerden, y es que es triste ver un disco con letras serias pero música poco o nada elaborada para la ocasión. Don’t Leave Home es la primera canción del álbum en la que se respira un aire de esperanza (habla de la adicción que tiene un amigo suyo a las drogas y ella le da ánimos para que lo supere) y la primera durante la cual se te puede llegar a formar una sonrisa en los labios. La siguiente, Who Makes You Feel, deja un poco fuera de lugar si no te la esperas. Es más experimental que las demás; tiene cierto punto de trip-hop y menos de pop. De repente, después del ambiente más sensual e íntimo que deja el anterior tema, llega Sand In My Shoes. Esta canción es más electrónica, con ritmo que roza el pop-dance pero al mismo tiempo ambiental y relajante, la especialidad de Dido. En medio de la canción hay un fragmento que recuerda a un ritmo más latino. La antepenúltima canción es Do You Have A Little Time, y con ella nos vuelve el tedio de temas anteriores. Tiene una melodía con cuerda y bien arreglada. Llegando casi al final, encontramos This Land Is Mine, otra canción fresca acompañada en primer plano de una guitarra acústica y, de fondo, de una leve percusión. Sin duda, muy en su estilo. Al final del disco, Dido no decepciona. See The Sun es un tema positivo, agradable al oído. Una canción que, como bien dijo un amigo en una crítica que hizo de este mismo álbum, resume Life For Rent.

En la misma pista que la última canción del disco, hay un tema escondido, del que sólo voy a decir que es una agradable melodía acústica acompañada de la bonita y agradable voz de Dido.

Uno de los álbumes de pop comercial que vale la pena escuchar.

Un beso,

Laura, die Dolmetscherin

Dido – Life For Rent