The Afterwards (II)

I never got to write a single word of me leaving Heidelberg back in the last days of July, nor a word about my feelings on coming back home the very 1st August. Maybe it was due to having too much in my mind and too much looking forward to. Now, however, I have settled down again, and I am ready to put my feelings down into words.

I left for Heidelberg fleeing from something I didn’t quite know. I wasn’t fully ‘recovered’ from the sad state in which left me the end of the Saarbücken-year and I hadn’t managed to be happy with myself again. I felt guilty because of it, because I had no reason at all not to be happy, but I just wasn’t. I felt like a child who had been given her favourite toy and then it had been taken away.Taking shelter in the excuse of taking courses to improve my German and to get closer to the end of my degree, I decided to apply for the free place that was left for Heidelberg in April 2009. Five months later, I got there. Now, I know what I fled from was myself and I can assure now that I have found myself again. Not alone, that’s for sure. Alone you reach nothing and nowhere. There have been many people who have helped me, so it is my moment now to aknowledge them.

First of all, what I want to thank, once again, is the year I spent in Saarbücken. No Saarbücken, would have meant no Heidelberg.

Second, I want to thank everything and everyone that made possible me being there. Not being you, would have meant no Heidelberg.

Third, I want to thank everything that made Heidelberg a year worth living. Without it, would have meant no Heidelberg.

Fourth, I want to thank everyone that made Heidelberg exist. Heidelberg means to me faces, moments and feelings. Without you, Heidelberg would have never, never existed.

So here you are…

NÚRIATIOELIATHBEGONYAJOSEHEIDIZSUZSIALMUDENACELINE

DORASELENEIRENEDANIELHANNIELEANORKATHRYN

FLORENCESOIZICINGEMARILONAMAGDAROBINSEBASTIAN

JANROSANNAMALENETOBINORATHOMASDANIELVANESSA

LIDEGABRIELLEASTRIDKRISTINALISARUSSISCHLEUTELAURAALICIA

ETC

ECT stands for many, many people I will not write down but that have somehow, somewhen and somewhere shared something with me in between September 2009 and July 2010.

Thank you for helping me be who I am now.

I forgot something… Thank you, Heidelberg.

[Right now sounds: Just Like Honey – Jesus and Mary Chain]

Un petó molt gran,

Laura, die Dolmetscherin

Anuncis
The Afterwards (II)

Processos

La inspiració també està vinculada al meu estat hormonal? Sóc un titella de les meves hormones, i ara, quan les tinc revolucionades, la situació dels meus estats anímic i físic pateix irregularitats notòries. Els estrògens regulen un dia, la progesterona el següent. Ja no sé quin era el procés que la hipòfisi determinava, però recordo que una part s’ocupava de l’ovulació, i aquí és precisament on em trobo.
Diumenge passat vaig tenir el dia d’ordenar. Ara estic en la fase “ansiosa”. Tinc ganes de moltes coses, però no sé determinar de què exactament. A més a més, encara que soni horriblement “osea”, tinc el cutis fet un fàstic, o almenys aquesta és la sensació que em dóna a mi.
Potser passar de ser una couch potato a practicar algun tipus d’esport dos o tres dies a la setmana ha fet que se m’actives l’adormida adrenalina i el meu ritme circadià canviés d’intensitat. No ho sé.
M’han posat una multa per anar amb bus sense bitllet. Per un dia que agafo l’autobús (perquè hi havia la Carolina, i ja no tenia la bicicleta) per anar cap a la Uniplatz, va i em topo amb els revisors. Doncs em fa molta ràbia. No, no penso comprar-me el Semesterticket. L’altre dia ho anava a fer, però en última instància m’ho vaig repensar i el que faré serà comprar-me uns bons guants, posar-me tres jerseis cada matí i apa, bicicleta amunt i bicicleta avall. Si neva, ja trobaré alguna alternativa.
¡A la mierda ya!
Mannheim no és una ciutat gens admirable. Instiga al consumisme, o almenys a mi. Cal dir que hi ha un Vapiano, cosa que millora molt la seva posició en el meu ranking de ciutats alemanyes preferides, però el fet que els carrers del centre tinguin la mateixa disposició que la planta de l’Escorial i, en comptes de tenir noms, tinguin números, li fa perdre molt. Tot sigui per la Hauptbahnhof.

Per primera vegada a la meva vida tinc una companya de pis! Trobar una aranya de gran tamany a l’habitació: un ensurt considerable; viure apartada del centre: exercici diari; poder-te quedar al vespre a la cuina xerrant una estona: no té preu. Per la resta, Erasmus-Card.

I parlant de “Card”, per fi he pogut aconseguir el meu Studentenausweis! Si pensàvem que la Universität des Saarlandes té un procés de matrícula pesat o bé que a la UAB cada any passen coses més “revolucionàries”, s’ha de viure l’experiència de matricular-se a la Ruprecht-Karls Universität Heidelberg:

[Formulari (+ Exmatrikulationsbescheinigung) + pagar + esperar + recollir CampusCard + freischalten o alliberar, com els telèfons + TAN-Liste + imprimir = Studentenausweis] *gasping*

I avui al vespre, pizza.

“Westlichen”. This adjective actually never crossed my mind.

Un Studentenkuss d’aquells que costen 2 € per galeta,

Laura, die Dolmetscherin

Processos

Des d’Alemanya, amb amor

Des de l’Ernst-Walz Brücke hi ha una vista preciosa de Heidelberg. Cap al vespe, entre les vuit i les nou, es poden veure unes postes de sol magnífiques si mires cap a l’Oest, donant l’esquena a la Altstadt, al castell. I cada cop que vaig al centre hi passo, per aquest pont, i no puc evitar mirar el paisatge que durant mesos vaig recordar en fotografies i que ara s’ha convertit en la meva nova casa alemanya.
Noves cares, sentiments oblidats que tornen; altres que segueixen dins meu. Llibres per llegir, música per escoltar, dies per disfrutar-los, gent per conèixer i experiències per viure. I la meva bicicleta per a recórrer els carrers d’aquesta ciutat al peu del riu Neckar.
Blick vom Enrst-Walz Brücke.

Un petó ben gran,

Laura, die Dolmetscherin

Des d’Alemanya, amb amor

Cap al Nord

Ara no recordo quin filòsof era, però n’hi havia un que deia que la vida és una llibreta en blanc on nosaltres hi anem escrivint la nostra història. La nostra, com tota història, té capítols: capítols que s’obren i capítols que es tanquen; i també hi ha capítols que estan ficats dins d’altres capítols més grans. El de l’Erasmus és un d’aquests, i està ficat dins del divers i reptador capítol de “Anys a la Universitat”.

En el seu moment, vaig obrir un capítol d’Erasmus, al qual li he dedicat nombrosos posts en aquest blog, perquè van ser uns mesos sense els quals no em sé imaginar la meva vida. En el seu moment, vaig tancar aquest capítol, el de “Erasmus Saarbrücken 07/08” i ara estic apunt d’obrir-ne un altre, que portarà per títol “Erasmus Heidelberg 09/10”.

Quines noves cares m’esperen a la ribera del riu Neckar? També faran classes d’aeròbic gratis? Com serà el professor de rus? Hauré de compartir lavabo amb quatre persones o bé amb vint?

Sigui el que sigui el que m’hi trobaré, m’agafo aquest semestre d’Erasmus amb la mateixa empenta que me’l vaig agafar ara fa dos anys, amb la diferència que ara sé què és el Schönes-Wochenende-Tickets i que als alemanys els encanta la burocràcia.

Us trobaré molt a faltar, a tots els de la família, velles amigues, amics de la universitat. Allà us espero sempre que em volgueu visitar i fins aviat!

Heidelberg, warte auf mich, ich komme!!! ^^

Laura, die Dolmetscherin

Cap al Nord