"Flying too close to the sun"

Eren sobre dos quarts d’onze de la nit i caminava tranquil·lament amb la Laura de Màlaga per anar-me a comprar una pizza per sopar. Evidentment, estavem parlant en castellà i, just passant per davant del Rathaus, una dona amb un caminador i acompanyada de un noi i una noia joves ens ha cridat: “¿Estais hablando en español?”, ha dit, o alguna cosa similar. Nosaltres dues, com de costum, hem pensat “un altre espanyol a Saarbrücken” i hem començat a parlar amb ella.
Hi ha moments en aquesta vida que et topes amb persones anònimes per a tu, que no et toquen de res, amb les que no comparteixes ni una petita part de la teva vida; tot i així, però, en els pocs minuts que hi intercanvies paraules, et llencen alguna fletxa que et toca el cor i et fa veure més enllà del que havies vist fins llavors. No és una fletxa com la de Cupido, no, ni molt menys, és una fletxa que toca la manera com tu veies el món, és una fletxa que et fa adonar que darrera de l’aparença més feble i mundana, s’hi amaga una vida plena d’alts i baixos i de moments per a no oblidar i d’altres que no han de ser recordats.
Aquesta dona és filla d’un antic combatent de la Guerra Civil espanyola. Mig francesa, mig alemanya, mig castellana i mig catalana. D’ideals anarquistes i “hippielongos”, però tot això sota un aspecte de dona d’uns seixanta anys, malalta i que per a caminar necessita suport. Ens ha dit que té fibromiàlgia i, pel que he pogut deduir, més malalties que l’aniran consumint poc a poc. Ella, però, té un cap més clar que l’aigua. Havia sigut Miss Barcelona als anys cinquanta o seixanta. Una dona que havia tocat el cim de la societat del moment. Havia compartit taula amb Joan Manuel Serrat i Rosa Maria Cerdà a la Cova del Drac a Barcelona. Havia estat en els cercles més alts d’opositors al règim de Franco (paraules seves: “Puto Franco”) i el seu pare va haver d’exiliar-se a França durant la Guerra per a després allistar-se a la Résistence francesa en contre dels nazis alemanys de Hitler en la Segona Guerra Mundial. El seu pare va ser un acerrim lluitador per la democràcia, però no la va veure mai al seu propi país, a Espanya. Quan el seu pare va morir, ella li va prometre que tornaria a Espanya i veuria la democràcia, i així ho va fer. Allà, va casar-se amb un canari i després amb un alemany, que li va prendre tota l’herencia i va deixar-la sense res. I així, una dona que s’havia allotjat als hotels més cars de Màlaga i que havia format part de la alta societat catalana, va veure’s sense res, i forçada a marxar a Alemanya perquè allà les ajudes als malalts són millors i així pot tenir una vida més digna. El seu fill, ens ha explicat, ha tornat a les Canàries per treballar i perquè així la seva mare pugui tornar al país on vol morir, al país on hi resideix el seu cor.
Ha agafat el tramvia amb els dos joves que acompanyava i pels que feia d’intèrpret. Eren un turc que parlava alemany i una francesa que no tenia ni idea d’idiomes germànics, però estaven enamorats. No sé què serà d’aquesta dona, però de veritat que espero que sigui feliç i que pugui, en un futur pròxim, viatjar al país del que venia el seu pare, a Espanya. Li desitjo el millor i que tot el que se li va endur el seu ex marit, li sigui retornat en alegria.
I així, darrere l’aparença d’una dona d’uns seixanta anys, malalta però elegant, t’adones que hi ha una vida de la que val la pena escriure’n un llibre. I ja veus tú, que l’hem anada a coneixer a la parada del tramvia per pura casualitat i perquè en aquell moment l’altra Laura parlava pel telèfon en castellà i aquesta dona ens ha sentit. Aquesta mitja hora, però, m’ha ensenyat més sobre la vida que hores i hores donant voltes a preguntes sense sentit.
Les seves paraules m’han arribat al cor.

Laura, die Dolmetscherin

"Flying too close to the sun"