Sin libertad de…

Sin libertad de pensamiento, la libertad de expresión no tiene ningún valor.

José Luis Sampedro (Barcelona, 1917 – Madrid, 2013)

Anuncis
Citació

Tardor

[…]

Avui és el primer dia en què podem dir que ha fet fresqueta. A aquesta època de l’any, quan a fora plou i es fa fosc, m’agrada encendre una o dues espelmes d’aquelles que fan olor i que, juntament amb el llum de sobretaula, donen a l’habitació un caliu especial.

Rebuscant, he encès dues espelmes que he trobades dins d’un calaix de sota el llit. Tenien pols del temps que havien passat sobre la taula, apagades.

Les he enceses i he marxat. Quan he tornat a l’habitació, he fugit. He fugit sense voler-ho, sense buscar-ho! De sobte, m’he trobat a l’apartament EG 5-2 de l’edifici 686 de Im Neuenheimer Feld. De sobte, sentia que la meva companya de pis tornava a escoltar aquella cançó carrinclona i tan característica a l’habitació del costat, a la 5-1. De sobte, tenia aquella estrella vermella i taronja penjada del sostre, el terra de plàstic barat i fàcil de netejar instal·lat a les residències d’estudiants, i els armaris eren blancs i llisos, decorats amb fotografies i retalls de revistes que llavors m’agradaven. De sobte, he tornat tres anys enrere. He tornat a ser a l’hivern del 2009, a Heidelberg.

És curiós i bonic que, quan sembla que deixes els records enrere i que el temps realment aconsegueix difuminar allò que un dia formava tot el teu entorn, una cosa tan simple com una espelma que suposadament fa olor de xocolata et transporta en l’espai i el temps fins a racons plens de moments dolços en què regnava la calma, que embolcallava la vida com la pluja fina i continuada que cau a l’Europa Central els vespres de novembre.

Tardor

Horas después

Cuatro días. Hace cuatro días – noventa y seis horas – supe que había aprobado el máster. Tantas horas, una sola sensación: calma.

En realidad, decir que he sentido únicamente calma es mentir. La calma me acapara cuando pienso en lo académico. Cuando por mi mente pasan mis compañeros y amigos del curso me invade la melancolía y la tristeza – en un futuro próximo, se convertirá en nostalgia. Cuando me acuerdo de los diez minutos previos a la comunicación de los resultados, todavía se me encoge el estómago.
Han sido muchas cosas. Por este motivo lloré, porque han sido muchas cosas y en pocos días, pocos meses…
Concretamente, han sido nueve meses. Aproximadamente, unos dos cientos setenta días dedicados a nivel académico – y me atrevería a decir que casi personal – a prepararnos para los pasados dieciocho y diecinueve de junio. Y para el veinte, naturalmente. Académicamente, nos preparamos para el dieciocho y el diecinueve. A nivel psíquico-personal, para el veinte.

Ahora, una vez han terminado las clases, que ocupaban gran parte de nuestro día a día; una vez han terminado los nervios, que estuvieron con nosotros las últimas tres o cuatro semanas previas a los exámenes finales; una vez nuestra atención ya no está centrada en esos tres días de junio… Ahora, ¿qué? Me viene a la cabeza una palabra que usó un día una compañera de clase para describir lo que yo transmitía al hacer una consecutiva del francés: desasosiego.
Calma, desasosiego… Me contradigo, ¿no?
Supongo que es comprensible, teniendo en cuenta que se trata de esa fase en la que se acaba de superar un obstáculo importante pero ahora hay que decidir cosas todavía más grandes, como qué hacer a partir de ahora con la vida.

Tal vez busque un cursillo de punto de cruz.
Tal vez me decida a recuperar el ruso perdido.

Sea lo que sea, desde aquí quiero hacer un llamamiento a distintas personas. Rocío, Anna, Carlos, Pedro, Valerie, Elena, Jezabel, Sara, Cristina, Alex, Raquel, Cristina; os echaré tantísimo de menos, chicos..! El viaje ha transcurrido por un camino arduo y tortuoso, pero habéis sido grandes compañeros y gracias a vosotros las etapas más duras se volvieron mucho más llevaderas.
Sé que no nos invaden los mismos sentimientos a todos, pero lo que más deseo es que, en un futuro próximo, todos, independientemente de los resultados de los exámenes pasados, podamos sonreír y decir, sin atisbo de duda, que valió la pena.

Horas después

Sobre jueus i ressentiments

Un bon amic va recomanar un documental emès per TV3 fa uns quants dies titulat Els fills de Hitler. Com a bona i aplicada estudiant d’alemany que sóc, vaig clicar i me’l vaig mirar.

Es un documental estranger, a jutjar pels noms dels productors i pel del director, deu ser alguna coproducció israeliana. El cas és que el títol original és Hitler’s Children, així que, si rebusqueu bé, encara el podreu trobar, perquè a TV3 A la carta es podia veure fins avui al vespre (per aquelles coses dels drets de divulgació, o com se’n digui).

En aquest documental – que es fa massa curt per tot el que hauria pogut donar de si – entrevisten a descendents, més o menys directes, de dirigents del partit nacionalsocialista alemany: familiars de Himmler, Frank, Göth, Hess, Göring… Un testimoni realment fascinant i esfereïdor.

No puc considerar una de les aportacions més destacable que les altres, perquè cada un dels descendents ha enfocat el fet de portar un o altre cognom de diferents maneres i el reportatge com a conjunt val molt la pena. Això no obstant, el la línia argumental que segueix el nét de Rudolph Hess, Rainer Hess, em va semblar particularment destacable.

El cas és que el nét de Hess es troba amb un historiador israelià, i junts van a Auschwitz (o Oświęcim). Rainer Hess queda destrossat i amb un enorme sentiment de culpa. Al final de la visita al KZ (camp de concentració, en alemany), el fan reunir amb un grup de joves israelians, tots amb banderes nacionals i molt conscienciats.

Per res del món vull que s’interpreti el que diré a continuació com a menyspreu envers els jueus que van ser víctimes del Tercer Reich: negar l’holocaust és un dels errors històrics més greus que es poden arribar a cometre a Europa. Això no obstant, no em va agradar gens ni mica l’actitud que van mostrar els joves israelians quan tenen la oportunitat de parlar amb el descendent de Rudoph Hess.

Per què has vingut aquí?, Et sents culpable?, Què li faries al teu avi, si el tinguessis al davant?,  Et fa por parlar amb nosaltres?, són algunes de les preguntes que li fan els joves. Una noia fins i tot es posa a plorar, explicant que és molt dur parlar de la seva família, que va ser assassinada pel seu avi. Actituds agressives i victimistes. Molt poc apropiades davant d’una persona que duu a les espatlles una càrrega familiar i moral molt més pesada de la que poden haver de suportar qualsevol d’aquells nois i noies.
A tot això, allà present hi ha un home més gran que la resta: un supervivent del camp de concentració. I aquell home, deixant de banda l’actitud llefiscosa d’alguns d’aquells joves – perquè no tots mostren tanta hostilitat-, va cap a Rainer Hess, li dóna la mà, l’abraça i li diu «No ploris, no et sentis culpable. Tu no tens la culpa de res.»

Em pregunto, doncs, si realment és necessari que aquells estudiants adoptessin l’actitud que mostraven. Si és l’actitud que s’ha de mantenir eternament davant aquells fets històrics. Si aquest ressentiment perpetu no és més aviat nociu…

Sobre jueus i ressentiments