Cafè, torrades i notícies

M’he llevat i he fet el que sempre penso que hauria de fer, però que faig relativament poques vegades: emorzar un cafè amb torrades (falta el suc de taronja) tot llegint el diari (online a falta d’edició impresa). M’he llevat un xic més tard del que volia, però, tot i així, estic prou satisfeta.

Abans de res, permeteu-me que us deixi el link d’un article prou interessant que he trobat. És una mena d’entrevista d’aquestes de El País que van a dinar o a sopar amb l’entrevistat (no sé fins a quin punt és cert) i, per tant, un xic buides de contingut; però val la pena llegir-ho:

Entrevista a David Madrid

Es veu que aquesta nit ha plogut, però jo no m’he assabentat de res. Ahir vaig anar a dormir que estava molt cansada, i potser llegir La Rusia de Putin no és la millor manera d’assegurar-se un son agradable. Sigui com sigui, m’he llevat que el sol torna a brillar. I és que els dies comencen diferent, si el sol brilla al cel, no?

Llanço una pregunta a l’aire: per què les webs d’universitats ucraïneses no tenen una versió en anglès que funcioni? =)

Parlant de l’Europa de l’Est i havent mencionat la difunta periodista russa… Encara no he acabat de llegir el llibre que he esmetat abans, però només amb el que ja he vist, m’atreveixo a recomanar-lo a tots aquells que volen saber una mica més de les vergonyes de la Rússia actual i a tots aquells que creuen en la llibertat d’expressió, perquè aquesta dona és un viu exemple de la ferma convicció en aquest dret. Tan ferma que li va costar la vida. Ella sí que ha mort com Jesús: per tots nosaltres; però, per sobre de tot, per Rússia.

Avui us deixo una foto curiosa. Aquesta pobra no “comprende’ la filozofía‘”.

Són les platges de Santa Mónica?

Un petó i fins aviat,

Laura, die Dolmetscherin

Anuncis
Cafè, torrades i notícies

«Es sind fast zehn Stunden nach Lwow»

«Was mich angeht, so bin ich 1977 gezeugt, im selben Jahr wie Jonathan Safran Foer, mein erstklassiger Freund, der auch der Held dieser Geschichte ist. Ehrlich gesagt ist mein Leben sehr gewöhlich. Wie ich erwähnt habe, tue ich allein und mit andere viele gute Sachen, aber das sind gewöhnliche Sachen. Ich stehe au Neger, besonders auf Michael Jackson. Ich stehe darauf, viel Geld in berühmten Nachtclubs in Odessa zu verbreiten. Lamborghini Countachs sind hervorragend, und Capuccinos auch. Viele Mädchen vollen mit mir Verkehr haben, in vielen schönen Arrangements, nicht nur dem Betrunkenen Känguru, dem Gorki-Kitzler und dem Unnachgiebigen Zoowärter. Wenn Sie wissen wollen, warum so viele Mädchen mit mir Verkehr haben wollen: Das liegt daran, dass ich ein sehr erstklassiger Mensch bin. Ich bin häuslich, aber auch enrsthaft komisch, und das sind Dinge, mit denen man gewinnt. Aber trotzdem kenne ich viele, die auf schnelle Wagen und berühmte Diskotheken stehen. Es gibt so viele, die den Sputnik-Busen-Fummler ausführen – das endet immer mit einem Geschleime aus der unteren Gesichtshälfte-, dass ich sie gar nicht an allen meinen Händen zahlen kann. Es gibt sogar viele, die Alex heissen. (Drei allein in meinem Haus!) Darum schäumte ich auch vor begeisterung, nach Lutsk zu fahren und für Jonathan Safran Foer zu übersetzen. Das würde etwas Ungewöhnliches sein.»

Alles ist erleuchtet [OV Everything is Illuminated], Jonathat Safran Foer

El Nadal ha arribat a Heidelberg. La setmana passada vam viatjar a Dresden. I faig més classes d’interpretació.
Avui, dissabte, vull fer feina de la universitat, vull posar dues rentadores, vull dutxar-me, m’he d’anar a comprar una cadeneta pel collaret i m’agradaria sociabilitzar-me cap al final del dia, quan tot això estigui fet.

I no aprenc. No aprenc.

Vull agafar un tren. I baixar a l’estació que em vingui de gust, i agafar el tren de la via del davant, i que em porti on sigui. I vull arribar a Moscou, i allà agafar-ne un que em porti a creuar tota la Sibèria. I llevar-me al matí i veure una plana amb arbustos gelats, sempre cap a l’Est, sempre.

Zug von Dresden.

Un petó ben fort,

Laura, die Dolmetscherin

«Es sind fast zehn Stunden nach Lwow»

"Ah, a storyteller"

Last Sunday I finished reading one of the best books I have ever had in my hands: The kite runner by Khaled Hosseini.

The back cover of my Bloomsbury edition reads:

1970s Afghanistan: Twelve-year-old Amir is desperate to win the local kite-fighting tournament and his loyal friend Hassan promises to help him. But neither of the boys can foresee what will happen to Hassan that afternoon, an event that is to shatter their lives. After the Russians invade and the family is forced to flee to America, Amir realises that one day he must return, to find the one thing that Justify Fullhis new world cannot grant him: redemption.

I do believe that some books reach you the very moment they have to, just like sometimes happens with music. Inshallah this story also takes the best out of me.

«[…]And that, I believe, is what true redemption is, Amir jan, when guilt leads to good.»

«[…]I dream that lawla flowers will bloom in the streets of Kabul again and rubab music will play in the samovar houses and kites will fly in the skies.[…]»

«There is a way to be good again.»

«For you a thousand times over.»

Big hug,

Laura, die Dolmetscherin

"Ah, a storyteller"