The Afterwards (II)

I never got to write a single word of me leaving Heidelberg back in the last days of July, nor a word about my feelings on coming back home the very 1st August. Maybe it was due to having too much in my mind and too much looking forward to. Now, however, I have settled down again, and I am ready to put my feelings down into words.

I left for Heidelberg fleeing from something I didn’t quite know. I wasn’t fully ‘recovered’ from the sad state in which left me the end of the Saarbücken-year and I hadn’t managed to be happy with myself again. I felt guilty because of it, because I had no reason at all not to be happy, but I just wasn’t. I felt like a child who had been given her favourite toy and then it had been taken away.Taking shelter in the excuse of taking courses to improve my German and to get closer to the end of my degree, I decided to apply for the free place that was left for Heidelberg in April 2009. Five months later, I got there. Now, I know what I fled from was myself and I can assure now that I have found myself again. Not alone, that’s for sure. Alone you reach nothing and nowhere. There have been many people who have helped me, so it is my moment now to aknowledge them.

First of all, what I want to thank, once again, is the year I spent in Saarbücken. No Saarbücken, would have meant no Heidelberg.

Second, I want to thank everything and everyone that made possible me being there. Not being you, would have meant no Heidelberg.

Third, I want to thank everything that made Heidelberg a year worth living. Without it, would have meant no Heidelberg.

Fourth, I want to thank everyone that made Heidelberg exist. Heidelberg means to me faces, moments and feelings. Without you, Heidelberg would have never, never existed.

So here you are…

NÚRIATIOELIATHBEGONYAJOSEHEIDIZSUZSIALMUDENACELINE

DORASELENEIRENEDANIELHANNIELEANORKATHRYN

FLORENCESOIZICINGEMARILONAMAGDAROBINSEBASTIAN

JANROSANNAMALENETOBINORATHOMASDANIELVANESSA

LIDEGABRIELLEASTRIDKRISTINALISARUSSISCHLEUTELAURAALICIA

ETC

ECT stands for many, many people I will not write down but that have somehow, somewhen and somewhere shared something with me in between September 2009 and July 2010.

Thank you for helping me be who I am now.

I forgot something… Thank you, Heidelberg.

[Right now sounds: Just Like Honey – Jesus and Mary Chain]

Un petó molt gran,

Laura, die Dolmetscherin

De “retiro” espiritual

Entre comillas porque, como veis, o almenos os podeis imaginar, estoy en un ordenador. Antes de seguir escribiendo, quiero pedir discuplas por las posibles aberraciones lingüísticas que pueda cometer, pero es que es muy incómodo intentar escribir palabras con tilde en esos teclados teutones que carecen de la gran tecla fácilmente asequible por nuestro dedo menique (eso debería ser una “enye”, escribiéndolo en catalán) en el extremo derecho del teclado. Además, y eviedentemente, no tienen signo para abrir interrogación; aunque esto no me es un gran problema, ya que en catalán no se usa y me desconcentra más tener que buscarlo en el teclado cuando escribo en espanyol (sí, de ahora en adelante lo voy a escribir con “ny”) que no reparar en su ausencia.

Y por qué estoy en un ordenador en la biblioteca? Porque no tengo ordenador en casa. El agua es el peor amigo de los ordenadores. Los estropea. Les hace hacer cosas raras, y Diós quiera que no se haya estropeado nada del procesador… Que se quede sólo en el teclado. Amén.

Ah, y que no salga muy caro.

Y por qué estoy de “retiro” espiritual? Porque voy a aprovechar esos días (que espero que no sean muchos) sin ordenador para leer, escribir y hacer esas cosillas que no hago por culpa del Facebook y varias otras cacas que pululan por internet.

Llueve, otra vez. No, otra vez no, porque eso significaría que ha dejado de llover, lo que sería falso. Llueve desde hace una semana y hoy no ha sido excepción. Y caminando por la Plöck, me he dado cuenta de lo curioso que es observar las caras de los ciclistas cuando llueve. Heidelberg es una ciudad muy verde. En ambos sentidos: los árboles abundan y son ökologischbewusst, que significa ecologista, así a grandes rasgos.

Esto es el/la Plöck.

Así, pues, los heidelberguianos (o como sea que se escriba) se suelen desplazar en bicicleta ya sea cuando brilla el sol en el cielo azul, ya sea cuando haya nubes anunciadoras del fin del mundo. En el segundo caso, como suele empezar todo con una lluvia chispeante que me causa cierta repugnancia (en verano no tanto, porque queda olor a lo que yo llamo “lluvia de verano”), las gotitas pican a los ojos de los ciclistas provocándoles una expresión facial digna de admirar. Sumado al posible mal estado de la bici, puedes ver a alguien pedaleando como si estuviera remando en una galera romana, con los ojos entrecerrados y la boca medio abierta por no se sabe muy bien qué. Algo parecido a lo que un amigo y yo llamamos “cara de oscuridad”, de lo que hoy no voy a hablar, pero peor.

Y bien, por hoy aquí lo dejaré. No sé cuánto tiempo estaré usando esos ordenadores públicos, cuyos teclados, según me han dicho, cuentan con más bacterias que el pomo de la puerta de un banyo.

Qué asco. Tengo las esperanza que, al estar en una biblioteca, estos estén algo mas límpios. Pse… Como si eso fuera garantía de algo…

Disculpad la inconexión de las ideas, pero es que sin mi Mac es como si faltara algo en mi. Qué triste decir esto!!

Un beso a todos,

Laura, die Dolmetscherin

Fotosíntesi = Energia

Avui el sol torna a brillar a Heidelberg. Després de dues setmanes de núvols grisos i plugim enganxifós, ja era hora que tornéssim a veure el nostre astre. A més a més, he tingut visita directament importada des de Freiburg; antigues amistats del meu any a Saarbrücken amb qui feia més d’un any i mig que no ens veiem. I hores de xerrameca sobre la nova vida que totes dues vivim. Sempre és emocionant tornar a veure aquells amb qui, a pesar del temps i de les coses que et separen, has mantingut el contacte d’una manera o altra. Mai no t’has oblidat. I pensar que tu no has oblidat i que no t’han oblidat a tu és molt bonic.

La curta visita que vaig fer a Saarbrücken la setmana passada va remenar un cop més la meva memòria, com ho em passa cada cop que hi vaig. Tot i així, com ja he dit altres vegades, és un sentiment que ha passat a ser agradable.

Fa uns quants dies vaig pensar en Heidelberg i en el que tinc aquí. I hi sóc feliç. No ho canviaria. Va arribar el punt en què mirava els carrers i em sentia a casa, i no em vaig ni adonar que aquest punt havia arribat i que per mi aquesta ciutat era part de la meva vida en tota regla. I això és bonic. És molt bonic.

Ara mateix estic escoltant una cançó que em va acompanyar fa mesos, quan encara era una estrangera, i em vénen moltes imatges a la ment. Sempre he tingut la temptació d’allargar el braç i tornar enrere en el temps, però ara no ho faria. Només el dubte permanent del futur fa que sempre vagi girant el cap per mirar el que va ser un dia i estar temptada de voler tornar-hi, però sóc feliç amb el present i això fa que, si m’agafes la mà, torni a mirar endavant i se m’esboci un somriure als llavis.

No sé perquè he escrit aquest post. Suposo que necessitava escriure alguna cosa. Els pensaments que tinc són molt barrejats i inconnexos. Però estic bé. Estic contenta.

There’s a big, a big hard sun.

Un petó a tots,

Laura, die Dolmetscherin

A l’any del Tigre

Segurament ho dec haver escrit quatre mil vegades al llarg de la curta vida del blog, però els diumenges sempre m’han causat sentiments estranys, i avui no ha sigut una excepció. A més a més, aquest és l’últim diumenge que passo en aquest piset.

Al llarg d’aquesta setmana aniré passant per les diverses fases d’un trasllat de pis: firmar contracte, entrega de claus, llogar cotxe, empaquetar, traslladar, netejar, despedir-me… I anar a viure a l’altra banda del Neckar.

D’una banda, la tristesa de deixar el que ha sigut fins ara la meva casa de Heidelberg. De l’altra, les ganes de viure en un altre pis, amb altres persones, amb una altra manera de fer, en un quart sense ascensor.

Si arriba el trasllat, significa que s’ha acabat el semestre, i si s’ha acabat el semestre, que venen les festes intersemestrals. I les festes intersemestrals (que és una traducció dolenta i barata de la paraula Semesterferien) a Alemanya duren ni més ni menys que dos mesos.

Sou de les persones que necessiteu un horari a la vostra vida? Patiu aquella sensació de no saber què fer del teu temps quan no l’has de destinar a una cosa predeterminada, de no saber organitzar-te el massa temps lliure que tens? Jo la pateixo. I, com que tinc temps lliure, m’oblido de les petites obligacions que jo mateixa m’imposo per mantenir algun tipus de ritme diari a fi de mantenir l’adrenalina circulant a nivells suficients per no caure en una “astènia primaveral” aguda. M’oferiu solucions?

Tot i ser mitjans de febrer, Heidelberg segueix cobert de neu. Ja no tanta com fa un parell de setmanes, però s’ha d’anar igualment a poc a poc quan es camina pel carrer per no relliscar amb aquella odiosa capa de gel que es forma a altes hores de la nit, quan la temperatura baixa uns quants graus sota zero i no hi ha res ni ningú que impedeixi a l’aigua canviar d’estat. Tinc ganes que surti el sol; però que surti de veritat. Un sol d’aquells que escalfen, que notes els rajos a la cara i has de mig tancar els ulls i arrufar el nas quan el mires directament.

There’s a big, a big hard sun…

La setmana passada vaig recuperar un amor perdut. Un amor dels que sembla que va quedant borrat en la memòria, però que arriba el moment en què et tornes a trobar cara a cara amb aquell encant que semblava cosa de l’adolescència estúpida. I t’adones que no, que no n’estaves profundament enamorada perquè eres ruca, sinó perquè realment és màgic, diferent, únic.

Ah, i feliç dia de Sant Valentí. Encara que ja ha saltat el 15 de febrer. No hi fa res, diuen que val més tard que mai. Oi?

La ciutat intemporal.

Molts petons,

Laura, die Dolmetscherin