Arde la universidad

The world has changed.
I see it in the water.
I feel it in the Earth.
I smell it in the air.
Much that once was is lost,
For none now live who remember it.

[…]

Como estudiante de universidad, no voy a hablar de la educación primaria y secundaria, porque la situación en la que se encuentran hoy en día es bastante diferente de la que viví yo años atrás, pero quiero dejar muy claro que la primaria y la ESO son tanto o más importantes que la universidad, porque es allí donde se aprenden los fundamentos para construir el propio hogar del conocimiento – sin menoscabar el peso de la familia en el proceso de aprendizaje, que seguramente es lo que más peso tiene a la hora de generar esa maravillosa curiosidad que tenemos las personas por aprender, por conocer.

El miércoles, la comunidad universitaria salió a la calle para protestar contra las atrocidades que se están cometiendo desde el gobierno. Atrocidades que se cometen en base a criterios puramente económicos pero que afectan el ámbito académico y que no se aplican por el bien de la educación superior catalana/española. Son atrocidades no menos comparables a las muchas otras medidas tomadas por el gobierno central, en especial desde la llegada al ejecutivo del Partido Popular (PP) el pasado mes de noviembre. Sin embargo, el proceso de “privatización” universitario ya empezó mucho antes del 20 de noviembre de 2011 o del 28 de noviembre de 2010, fecha en que empezó a gobernar Convergència i Unió en la Generalitat de Catalunya.

En las últimas elecciones,  tanto la ciudadanía catalana como la española se han comportado como un rebaño que no ha hecho sino lo que se esperaba de ella: el partido socialista no supo “reflotar” la economía del país, pues apostemos por los conservadores, que ellos sí van a poder.

Y aquí estamos, con un partido político con un ideario explícitamente neoliberal que ostenta una aterradora mayoría absoluta, legitimado por la ciudadanía que le ha dado carta blanca para que haga y deshaga a su venia. Un partido que en pocos meses ha dejado clarísimo que no dejó de mentir en toda la campaña electoral y que, encima, se burla de los españoles  en su cara y, por si no fuera suficiente, quiere colar como un partido “amigo de los trabajadores” cuando lo único que ha hecho hasta ahora ha sido plegarse ante las demandas de la patronal y de organismos a quienes les importa bien poco el bienestar de la sociedad.

A todo ello, la manifestación del 29 de febrero en Barcelona, para la que estaban convocados el personal de administración y servicios, el personal docente e investigador y los estudiantes de las universidades, transcurrió de forma pacífica. Según los Mossos d’Esquadra, había unos 25.000 participantes: una cifra nada despreciable – aunque el desprecio es la especialidad del ejecutivo catalán actual. O mejor dicho: la indiferencia, que todavía es peor, según se mire. Pero, ¡ay! Siempre sucede lo mismo… Un grupúsculo de inútiles e impresentables tuvieron que deslegitimar las más de dos horas que estuvimos caminando por las calles de Barcelona. Por grupúsculo de inútiles e impresentables me refiero a dos tipos de personajes presentes en la manifestación: los “estudiantes” alborotadores y los Mossos de la Brigada Mòbil, también conocidos como los antidisturbios. Antes de seguir, quiero añadir que he puesto estudiantes entre comillas porque nunca se sabe quién se esconde detrás de los pasamontañas y bajo las capuchas…

Y ahora viene lo mejor: el eco que la movilización tuvo en los medios de comunicación. La cobertura que proporcionaron los medios de comunicación estaba, naturalmente, a la altura de todo buen gobierno y votante de CiU. En otras palabras: la manifestación terminó (como siempre) en alborotos, se quemaron contenedores, se rompieron los cristales de un banco y apedrearon la bolsa de Barcelona y naturalmente fueron éstos hechos los que aparecieron a la mañana siguiente en la prensa. No las reivincidaciones, no la realidad… Tan sólo contenedores ardiendo.

«¡Qué vergüenza de juventud!»
Y encima hay que aguantar la ironía del President Mas. Y encima hay que aguantar frases como la anterior, tan tristes y tan menospreciables.

[…]

Me gustaría manifestar mi más profundo asco – sí, fue asco lo que sentí – por las portadas que aparecieron el 1 de marzo en los periódicos españoles La Razón y ABC. Si lo que quieren es que su tan querido Partido Popular quede como el salvador de los españoles, que hagan lo que quieran, pero que al menos no distorsionen la realidad y mucho menos que vinculen protestas como las del 29F a un partido político carente de vergüenza y sigue llevando la S de socialista en su nombre y que informen a sus lectores de la realidad, de los motivos por los que se estaba protestando y que muestren fotografías en las que se vea la marea humana que inundó las calles de Barcelona el miércoles por la mañana en vez de una fotografía apocalíptica propia de una guerra de guerrillas. Que existan medios de comunicación de ese calado es triste y deplorable.

Anuncis
Arde la universidad

Promoció 2010

Recordo aquell 18 de juliol de 2006. Al matí vam anar a Barcelona amb la mama, i em vaig comprar el meu iPod nano blanc. Després de dinar, a les 4, havia d’entrar a la feina. Era l’estiu que vaig treballar a la Residència d’Avis.

Com que feia molta calor, el papa em portava amb cotxe. Ell l’estava traient del garatge i jo era a la rampa del costat de casa quan vaig rebre un SMS al telèfon, en aquells temps, un Motorola V3 negre. Anava vestida amb l’uniforme blanc. Vaig treure el mòbil de la bossa. Era un SMS de la web de la Generalitat de Catalunya. Em deien que havia entrat a Traducció i Interpretació de l’anglès a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Vaig cridar, vaig saltar, vaig riure.

Dos mesos més tard, va començar el curs per als alumnes de primer a la Facultat de Traducció i d’Interpretació, posteriorment coneguda com a FTI.

I ben aviat d’això ja farà quatre anys. Quatre anys sense els quals no em sé imaginar què seria de la meva vida. Quatre anys en què he trobat el camí acadèmic i professional que vull seguir, he trobat grans amics, he trobat noves experiències, he trobat amor… He après, he crescut.

Encara no em despedeixo de la FTI, perquè em queden unes quantes assignatures per acabar la carrera definitivament, però, tot i així, tinc l’orla de la meva promoció, la 2006-2010, aquí al meu costat, repenjada a la paret, i tinc el record de l’acte de Graduació de dissabte passat al vespre.

Gran part dels que erem allà encara ens queden uns quants crèdits per arribar als 300 que ens donaran el títol de Llicenciats, però, d’altra banda, alguns amics meus ja els tenen i el curs que ve no ens trobarem cada dia als passadissos, a la màquina de cafè, al local del Consell.

Gràcies, mil gràcies a tots aquells que han fet d’aquests quatre anys uns anys especials de la meva vida; plens de records de viatges, Erasmus, assemblees i classes de rus i de català. Gràcies per haver-me fet créixer i per haver crescut amb mi. Espero que seguim aprenent junts de tot i més.

De nou, deixeu-me acabar amb una frase que resumeix molt bé el que sento si miro en retrospectiva els gairebé 48 mesos que he passat matriculada a la FTI de la UAB:

«The real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes.» Marcel Proust

I ara, endavant a fer el que queda de carrera. =)

Alguns del Consell d’Estudiants.

Un petó a tots,

Laura, die Dolmetscherin

Promoció 2010

Arriben exàmens

Ahir vam anar al cine a veure el nou reportatge del senyor Michael Moore: Capitalism, a love story. Gràcies a Déu que el vam poder veure en versió original, perquè si arribo a haver de passar pel suplici de veure’l en alemany, hauria sortit del cinema més planxada del que ja en vaig sortir. No, la veritat és que exagero un xic. No vaig sortir-ne planxada perquè, si una cosa té Michael Moore (a més a més d’uns c***ons molt grans i ben posats) és la “capacitat” de jugar amb els sentiments de la gent per a fer-los pensar el que ell vol i, per tant, has d’anar amb compte quan mires els seus documentals. En altres paraules, que et fa un rentat de cervell si no vigiles. És clar que, d’altra banda, no deixa de tenir molta raó en bona part de les coses que diu i tampoc no deixa de fer la bona obra d’obrir els ulls a molta gent que no hi veuen més enllà del nas (i no perquè pateixin miopia).

Deixeu-me dir-vos que, per a mi, el punt més àlgid del documental és quan apareix l’admirable Sarah Palin i diu: «This [política de Barack Obama] sounds to me like socialism!» I segueixen imatges de desfilades roges a Rússia, la Xina i Corea del Nord. De fons, la Internacional Comunista.

Canvi de tema. Fa dies que, en més d’una conversa, acaba apareixent la SGAE. Avui, obrio El País online i, pam! Carta del lector sobre la SGAE. Cal dir que li he trobat, però, una possible utilitat, a la Societat General de Autores y Editores: que cobrin a tots els cholos i cholas que, molt amablement i en un acte totalment voluntari de desig cap a l’entreteniment del pròxim, engegen el reproductor de música del seu Nokia Xpress Music (o com sigui que es digui) i posen el volum dels altaveus a tota merda. En el millor dels casos serà 50Cent; en el pitjor, Daddy Yankee. S’ho pensarien dues vegades?

El rus és un idioma que em fascina. És admirablement i repugnantment meticulós i ple de detalls i detallets que et fan la vida deliciosament impossible quan intentes aprendre la llengua de Puskin. Els exàmens estan a la volta de la cantonada i jo aquí, passant l’estona després d’haver-me fet, per tercera o quarta vegada, una llista de verbs que regeixen datiu i instrumental. La negació amb genitiu la deixaré per a demà al vespre, ara no tinc més ganes d’alfabet ciríl·lic.

Heidelberg torna a ser blanc.

Una abraçada i un petó,

Laura, die Dolmetscherin

Arriben exàmens

Expulsant nervis

Un post fruit de la ràbia que em fa haver d’estar estudiant les subordinades a 3r (encara que sigui una assignatura de 2n) de carrera.

No puc. Em supera. No puc pensar que estic estudiant la formació de les subordinades no adverbials causals quan podria estar utilitzant aquest preciós temps aprenent coses més interessants i útils de cara a la meva formació com a persona. A més a més, si penso que suspendré estrepitosament aquesta convocatòria, m’agafa urticària perquè voldrà dir que hauré de dedicar encara més temps a aquest temari estúpid i inútil per a la traducció i la interpretació!

Aarrgg!!!

Però si fins i tot el professor diu que tot plegat no serveix per gaire res!

Des d’aquí faig una crida als qui fan el temari de Català A4 ( A3 també s’hi pot incloure, sí): No som estudiants de Filologia Catalana! Si als filòlegs els agrada passar-se hores i hores dissertant sobre la formació i l’estructura de les subordinades substantives (per no fer servir una expressió més grollera), m’està perfecte… però, de la mateixa manera que jo no els molesto amb les activitats cognitives actives en el procés de la interpretació simultània de conferències, que no m’emprenyin a mi (i, per extensió, a tots els màrtirs que hem de suportar aquest tipus d’assignatures)!

Punkt. He dit.

Laura, die Dolmetscherin

Expulsant nervis