Que bonic que és, començar a aprendre un idioma. Veure que pots muntar estructures simples amb significat: subjecte + verb + complement directe. Números: un, dos, tres… i fins al cent, no sense dubtar. Imitar la fonètica i l’entonació. Escoltar i atrevir-se. Atrevir-se un cop allà on pots posar-te a prova. Atrevir-se, naturalment, amb frases on la meitat de les paraules són de domini internacional: Eitt capuccino og eitt café latte. Takk fyrir. I un somriure. Segurament els números estan mal declinats, però no hi fa res: ens hem entès i això val per mil. Ni la Mastercard no ho paga.
-Goðan dag! Velkomin!
-Goðan daginn!
–(Alguna-cosa-que-no-s’enten) … íslensku?
-Nei, nei!
Una gran proesa: la primera conversa fluïda de la qual no se n’ha entès la meitat, però una meitat fàcilment deduïble. Malhauradament, encara no dóna per agafar un llibre de nens petits i entendre quatre paraules seguides.
Als que fem servir els idiomes a nivell professional se’ns diu per totes bandes que hem d’aprendre’n contínuament de nous. Els hem d’incorporar, ens diuen. Què és incorporar un idioma? Doncs aprendre’l suficientment bé com per poder traduir-ne, traduir-hi, interpretar-ne o… Anava a dir interpretar-hi, però de moment ho deixarem per un altre cantó, això. És a dir, per poder-los fer servir passivament o activament amb un grau de coneixement elevat. A tot això no s’hi arriba amb cursets d’estiu o amb un parell d’anys, a no ser que se sigui una màquina. S’ha d’aprendre la base, fer-hi uns bons fonaments, muntar la bastida i, a partir d’aquí, anar construint. Quants anys heu trigat a aprendre anglès? És una aposta a molt llarg termini, i naturalment per a apostes a llarg termini fa falta perseverància, i per ser perseverant fa falta motivació i il·lusió.
Motivació i il·lusió. Dos conceptes que van de la mà, perquè un no existeix sense l’altre, i per manternir-los cal escollir molt bé la nostra aposta. Deixem-nos d’arguments racionals: no sabrem xinès només perquè el parlin més de mil milions de persones. Tampoc no sabrem alemany perquè ens diguin que allà els enginyers hi troben feina. Mireu, si no, què passa amb l’anglès: (veure enllaç, només són dos minuts) No perquè li calgui per la seva feina, ha pogut aprendre’l. De la mateixa manera, no perquè cada cop vinguin més russos a Lloret de Mar a refregar-nos bitllets pels morros sabrem la llengua de Pushkin.
Si volem aprendre un idioma nou, fem com els friquis del manga, perquè encara que la obsessió pugui ser passatgera, els permet motivar-se suficientment com per embarcar-se en una nova aventura. Ells són l’exemple en què tots ens hauríem de fixar a l’hora de decidir quin idioma volem aprendre, perquè tenen la il·lusió suficient com per motivar-se. Un cop dalt al vaixell, la brúixola i les estrelles ens ajudaran a trobar el camí.
I vosaltres, quin trieu? Amb il·lusió.
The Interpreter Project 